El Renegat
Data
Principis del segle XIX
Fet històric / tradició
La processó de Dijous Sant, establerta al segle XVI a Lloret, va ser una celebració molt concorreguda des d’antic amb intervals en què es va deixar de fer per motius polítics. En el moment del seu màxim esplendor va ser un esdeveniment notable en el calendari litúrgic local. Comptava amb un seguici molt ric on hi anaven els següents passos: La Mà de Malcus o Creu dels improperis, El Natzarè, Jesús carregant la Creu, el Sant Crist seguit dels penitents i el Davallament de la Creu. Aquestes imatges religioses pertanyien a distingides famílies que les guardaven tot l’any i, abans de dur-les a l’església per anar a la processó, les exhibien a l’entrada de les cases. L’ofici principal es duia a terme al matí. A la tarda, la gent anava a visitar els monuments, altars efímers que eren bastits en honor a la festa. N’hi havia a l’església parroquial, al convent del Cor de Maria, al col·legi de la Immaculada Concepció, a l’Hospital, a la Torre Campderà i a Sant Quirze.
El curs que seguien generalment les processons era el següent: s’encetava el recorregut a l’església, passant pel carrer de Sant Romà, la plaça del Carme, el carrer de Santa Cristina, el passeig de davant de la Riera, la rambla de Romà Barnés, la plaça d’Espanya, el carrer Prat de la Riba, el carrer de Sant Tomàs i retornava a l’església altre cop pel carrer de Sant Romà.
Llegenda
A principis del segle XIX, un carboner foraster que va venir a treballar a Lloret, després d’una dura jornada de treball va anar a ofegar les seves penes a una taverna de la nostra vila que aleshores era molt freqüentada per gent de mala jeia: busca-bregues, bandits, trabucaires, pinxos i contrabandistes, i gent de tot ofici de mala reputació.
El protagonista d’aquesta història, que es deia Aniol, venia de les garrotxes d’Empordà, del terme d’Albanyà, i es deia que havia estat trabucaire de jove. I ja se sap que els trabucaires eren gent feréstega, malparlada i que en una discussió treien el ganivet amb molta facilitat.
N’Aniol, el carboner, després de treballar, com hem dit abans, va anar a la taverna. El carboner hi va fer un gran tiberi, menjant i bevent sense aturador. Però era Dijous Sant, en plena Setmana Santa, dia de silenci, dejuni i recolliment. I aquell dia, precisament, n’Aniol no va portar a terme cap d’aquestes tres devotes pràctiques, ans al contrari.
-Un altre got de ratafia! –cridà de males maneres el carboner, adreçant-se a la noia que servia-.
-Aquí teniu –va dir la noia, mentre tornava a omplir el got de n’Aniol amb ratafia d’una de les garrafes que un traginer havia dut d’Arbúcies-.
Aleshores es va començar a sentir el so dels corns que anunciaven la processó de Dijous Sant. Era un tètric huuuu, huuuuu, que féu que alguns dels parroquians de la taverna, que devien ser una mica més religiosos que la resta, i potser una mica avergonyits de ser a la taverna en Dijous Sant, sortissin a fora per rebre en silenci i amb el cap cot la processó.
En veure’ls n’Aniol se’n va riure.
-Quina colla de beats de pega! Aneu, aneu, a la processó, que jo no hi aniré pas! Ara que hi penso, m’he quedat amb gana –cridà perquè el sentís tothom-. Ep, tu, Quelic! –vociferà, tot adreçant-se al taverner-. Porta’m un parell més de botifarres! I posa’m un bon got de vi negre per convidar aquest escabellat que ara passarà –digué grollerament, en referència al Sant Crist de la processó que estava a punt de passar per davant de la taverna-.
Aleshores, en el moment que la processó passava just per davant de la taverna el carboner va caure a terra, com fulminat, amb un atac de no se sabia ben bé què. El blasfem es va començar a rebolcar per terra, fent estranyes giragonses, estirant-se els cabells, amb els ulls mig a fora de les seves òrbites, cridant com un posseït i dient coses sense sentit.
-Aaaaaaiiiii! Aaaaaiiiii! Que em rebento, que em rebento! –cridà n’Aniol, en ple atac de follia-.
Entre una colla d’homes que hi havia a la taverna el van agafar a pes de braços i se’l van endur de grat o per força cap a casa seva. Mentrestant, el carboner no parava de cridar, pres per una estranya bogeria. En el moment que els homes que se l’havien endut el van deixar a dins de casa seva el renegat va tenir un accés encara més fort del seu atac, s’estremí amb violència mentre tornava a estirar-se dels cabells, tot arrencant-se’ls a grapats, i de sobte va caure a terra mort.
Davant d’aquest fet els homes que l’havien dut a casa es van espantar sobre manera, es van descobrir i van fer el senyal de la creu davant del mort, conscients que havien estat testimonis d’uns fets extraordinaris. N’Aniol havia estat castigat per Déu per haver renegat i per haver dit mal de Crist amb tota impudícia i desvergonyiment.
La història explica que aquest fet va ser molt comentat a Lloret i a tota la comarca durant molt de temps, fins al punt que l’any següent, una gran gernació acudí a la processó de Dijous Sant. Molts homes hi anaren amb grans atxes cremant en desgreuge al Sant Crist per les blasfèmies proferides l’any anterior pel carboner renegat.
I d’aleshores ençà a la imatge del Sant Crist sempre hi hagut un estoig de riques cabelleres naturals, donades com a ofrena per senyores pietoses de la vila.
I, vet aquí un gos i vet aquí un gat, que així s’acaba la llegenda del renegat.
Bibliografia
- Aires Lloretencs, 1/4/1934. Pàgina 2 i 4
- FÀBREGAS, Esteve; REBOLLO, Carme. La cultura tradicional i el parlar de Lloret, 1989
