En temps antics la vila de Lloret era una mica terra endins, no pas arran de mar com la coneixem avui. Aleshores Lloret no era “de Mar” com ara perquè la nostra vila, que llavors era eminentment pagesa, es situava a la ruralia, un xic allunyada de la línia de la costa i dels atacs corsaris que venien de mar. Les cases dels pagesos lloretencs eren sobretot masos situats a les terres del voltant de l'església de les Alegries, que llavors era la parròquia de Lloret.

Durant segles els pirates i corsaris procedents de l'Àfrica del Nord van assolar la costa catalana amb els seus freqüents atacs a les viles i ciutats que es situaven arran de mar. Els pirates robaven, assassinaven i s'enduien captius catalans que després eren venuts als mercats d'esclaus de Tunis, Alger o Istanbul. És per aquest motiu que moltes viles es trobaven un xic cap a l'interior, perquè així quedaven més lluny de les incursions dels pirates.

A les terres del terme de Lloret més properes a la mar, doncs, només hi havia barraques de pescadors i eren indrets pràcticament deshabitats. Al dir de la llegenda, una de les primeres cases d'obra que es van edificar arran de mar era la d'un pescador que es deia Pere Galí i Galí. Aquella casa es trobava just a davant de la roca de Sa Caravera i feia molt de goig. En Pere Galí se l'havia anat construint ell mateix, a poc a poc, tot invertint en la seva edificació els guanys que obtenia de la venda de peix que pescava. Aquell pescador tan espavilat posava el peix en senalles que carregava a la seva somera i tot xino-xano anava de Lloret a diversos pobles i viles de l'interior per vendre el gènere que havia acabat de pescar.

Un dia en Pere tornava cap a casa tot content. Venia de Vidreres, on hi havia guanyat molts diners fruit de la venda del seu peix i pensava que amb tots aquells cèntims podria acabar de construir la casa que s'estava fent. Vesprejava i feia molta estona que no veia ni una ànima. I tot de sobte es va aturar, sobresaltat. En Pere va sentir veus enmig de la boscúria que l'envoltava i una mica més endavant del camí va veure una estampa que no li va fer gens de bona espina. Una colla d'homes de mala jeia, bruts i plens de cicatrius, vestits de qualsevol manera, cridaners i renegaires, armats amb dagues i punyals esmolats.

-Mala negada! Qui són aquets? Una quadrilla de lladres de camí ral! I sembla que són des que gasten males puces! -exclamà en Pere Galí, ben esporuguit per la presència de mitja dotzena de malfactors mig amagats entre els arbres, a poca distància d'on era-. Aquesta colla me fotran es diners que he gonyat venent es peix a Vidreres. Això si no me deixen mig mort en un marge des camí.

En Pere Galí, davant del perill de ser descobert pels bandits, es va amagar amb la somera al darrere d'una mata de bruc ben grossa. I així es va estar una bona estona fins que va veure que aquella colla de trinxeraires anaven en la direcció on es trobava amagat.

-Ara sí que sóc home mort! -mussità el pobre Pere-. Quan aquets botxins arribin a n'aquí me voran de seguida i me faran la pell. Estic ben perdut... Només un miracle me pot salvar.

I aleshores, mentre els bandits s'acostaven més i més al seu amagatall es va posar a xiuxiuejar en cerca d'una intercessió divina que el tragués d'aquell embolic.

-Sant Ferriol gloriós, Sant Ferriol gloriós! Salveu-me! No permeteu que caigui a les grapes d'aquesta colla de malànimes.

Aleshores es produí un fet insòlit. En Pere es va veure arrossegat per una força invisible que l'empenyia cap a un costat i va caure a dins d'un sot molt gros que devia tenir el seu origen en les pluges fortes que els darrers temps havien caigut a Lloret i els seus voltants. Allí va quedar tapat per un aloc que havia crescut espontàniament a dins del forat, de manera que els bandits, quan van arribar, no el van poder veure.

-Goiteu bé per aquí! Hem de trobar l'home que hem vist fa no-res! -cridà un dels bandolers-.

I els malfactors van començar a donar tombs per aquells verals per si veien el protagonista d'aquesta història, sense èxit. En Pere Galí encara era al fons del sot, ben tapat per l'aloc que providencialment hi havia crescut i s'hi havia fet ben gros. D'allí estant sentia els renecs dels bandits provocats per la impotència de no trobar-lo per enlloc.

-On carat es deu haver amagat, aquet paio? -féu un dels bandolers, a qui tothom anomenava en Gascons, perquè era un immigrant occità de la regió de la Gascunya, un de tants que fa segles s'establí a Catalunya. Molts d'aquests immigrants gascons es van fer bandolers-. Sembla que se l'hagi empassat la terra!

-Prou raó que tens, Gascons -va respondre un dels seus companys, en Pep Regull, que duia per motiu Caragirat-. S'ha fet ben fonedís!

-Mala negada fessus! -renegà un tercer malfactor, en Met Martí-. De segur que devia anar ben carregat de monedes!

-Què fem? Fotem el camp? Jo ja estic cansat de tant de donar voltes pes bosc -demanà en Caragirat, adreçant-se als seus companys-.

-Va, sí, escampem la boira abans no se mos fagi fosc a mig de bosc -va dir, concloent, en Met Martí-.

D'aquesta faisó, els sis bandits se'n van anar amb la cua entre cames, sense haver pogut robar ni un cèntim a en Pere Galí. El pescador, que era ben amagat a sota de l'aloc, va trigar encara una estona en sortir del seu amagatall. Tenia por que la quadrilla de bandits fos encara per allà, tot esperant el moment que aparegués per fugir amb la somera. Tanmateix, els sis lladres de camí ral ja eren ben lluny. Però no veia la seva vella i fidel somereta per enlloc. A ella sí que se l'havia empassada la terra de debò, va pensar en Pere Galí. I amb ella els diners que havia aconseguit de la venda del peix a Vidreres i que eren a dins de les senalles que duia la bestiola.

-Sa meua pobra somera! A unte deu ser? I es meus diners! Quina desgràcia! -es planyia en Pere Galí-. Però no mos queixem. Sóc viu. Aquells brètols no m'han enganxat i tot plegat ho puc explicar!

I en Pere Galí va enfilar el camí que duia a Lloret. Quan va ser a davant de casa la seva sorpresa va ser majúscula. Allà al davant hi havia la seva somera, amb les senalles i tots els seus diners. Sorprès, alleujat, content i agraït amb l'ajut que havia obtingut per intercessió divina, va fer col·locar un plafó de rajoles de ceràmica amb la imatge del sant a la façana de la casa que s'estava fent.

Més endavant, quan l'heroi d'aquesta història es va casar, va posar de nom Ferriol al seu primer fill. I no només això. Del miracle de Sant Ferriol amb en Pere Galí se'n va parlar molts anys, a la nostra vila, fins al punt que la gent de Lloret la va voler commemorar cada any. Així, tots els anys, per la diada de Sant Ferriol, el 18 de setembre, es va celebrar a Lloret la festa de Sant Ferriol. Es resava el rosari i es feien balls amb música de flabiol i tamborí. La festa acabava amb el cant dels goigs de sant Ferriol de Lloret, que deien així:

Ja que Déu us revestí / de sa gràcia singular, / de lladres i de pirates / lliureu a Lloret de Mar. / En est carrer, San Furriol, / vostra imatge és col·locada. / De lladres i de pirates / deslliureu Lloret de Mar. / En lo jorn de vostra festa / aquest carrer és enramat / i davant vostra capella / resa el rosari el veïnat, / per lo vot d’un pescador / que en greu perill es trobava. / Acudí a Vós, consirós, / la vida poguent salvar / que ab lo cor ple d’esperança / les gràcies vos ve a implorar, / que de lladres i pirates / lliureu a Lloret de Mar.

I així acaba la llegenda d’en Pere Galí i Sant Ferriol de Lloret de Mar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquesta llegenda s’ha acabat! 

Bibliografia

• FÀBREGAS, Esteve; REBOLLO, Carme. La cultura tradicional i el parlar de Lloret, 1989
• Consueta de la Parròquia de Sant Romà, 1720.
• Apunts inèdits sobre la llegenda de Sant Ferriol. Fons Fàbregas – Barri. SAMLM Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar.

Recursos del SAMLM

• Recursos educatius de la Llegenda d'en Pere Galí i Sant Ferriol
• Imatge de la sol·licitud presentada per a col·locar la imatge a la via pública