El Santuari del Far i els pescadors de Lloret
Data
Desconeguda
Fet històric / tradició
El coneixement del perfil muntanyós i geogràfic que es veu des del mar, era essencial per a l’orientació dels pescadors i els mariners. Un dels secrets més ben guardats eren les senyes, punts de referència que els servien per ubicar els llocs on havien de calar les arts de pesca. Segons el punt triat hi havia garanties de pescar un o altre tipus de peix. Solien estar formades per l’observació de dos punts de fàcil identificació i amb perfils clars: un a la costa i l’altre a terra.
Algunes de les senyes emprades antigament pels pescadors i gent de mar de Lloret eren: Es turó de la Guàrdia, es Mig, es turó de Més Terra (entre Fenals i Malgrat) pel Convent, ses Roques des Pou (es Trajo), Marroig (a la vora de Canyelles) o Montoriol per Ca l’Auba (Fenals), entre d’altres.
Llegenda
Diu la gent més gran de les viles interiors de la comarca de la Selva que fa molt i molt de temps, uns pescadors de Lloret van sortir amb la seva embarcació, l’Esperança, a pescar desoint les advertències d’un vell mariner, en Ramonic, que els havia dit que aquell dia el temps amenaçava temporal.
Els tres pescadors, el patró, de motiu l’Anguila, en Quelic i en Nago, s’embarcaren sense cap temença de les prediccions del vell Ramonic. Tanmateix, en Nago, el més jove de tots tres, un vailet que encara tenia grans a la cara, no les tenia pas totes:
-Potser tingui raó, en Ramonic.
-Veurem, veurem. Per ara es temps s’aguanta –va respondre en Quelic-.
-Déu faju que s’aguanti fins a posta de sol!
Els tres pescadors es van estar bona part del dia pescant mar endins fins que el vent va començar a bufar amb força.
-Afluixa ses cordes, Quelic! –féu el patró-.
-Sembla que es gira es mitjorn –digué en Quelic-.
-Vira! Vira! –cridà l’Anguila amb totes les seves forces-.
-Rellamp, quina nuvolada! –exclamà en Nago-.
-No trigarem a ballar de ferm –va dir en Quelic-.
-Ja tenia raó en Ramonic... –es va plànyer en Nago-.
Núvols negres van aparèixer com per art de màgia en un cel que fins aleshores era d’un blau cel intens i una pluja torrencial va començar a caure enmig de llamps encegadors que els van espantar molt.
-Ara sí que som perduts! –exclamà en Nago-.
-No havia vist mai un cel tan negre ni un temporal tan fort –va dir l’Anguila, un pescador que n’havia vist de tots colors, a la mar-.
Ja era negra nit i els pescadors van haver de llevar draps per la força del vent. Davant d’aquella paorosa situació els tres pescadors, devots de la Mare de Déu, es van agenollar per demanar la seva intercessió en aquell tràngol.
-Goiteu, goiteu! Mireu cap a sa costa! Veieu terra endins aquella llum? És sa llum miraculosa que se veu de nits de dintre de mar estant a dalt de tot de la muntanya des Far! –digué en Pau, bocabadat, tot assenyalant en la direcció de la llum-.
Aleshores els pescadors, guiats per la llum misteriosa de la muntanya del Far, com si es tractés de la llum d’un far de debò, navegaren en la bona direcció i van poder arribar a Lloret sans i estalvis.
Els tres pescadors, mentre eren a la barca en el moment més dur del temporal van fer una prometença a la Mare de Déu: si aconseguien arribar sans i estalvis a bon port anirien fins a la muntanya del Far per esbrinar quina era la causa de la llum misteriosa.
Un temps després, agraïts a la Mare de Déu, els pescadors van voler complir el seu vot. Tots tres es van dirigir cap a Amer en tartana, amb un comerciant d’Olot que es trobava a Lloret i que, tornant cap a la seva ciutat, havia de passar per la vila selvatana, pel camí que anava de Santa Coloma de Farners a la capital de la Garrotxa. Un cop van arribar a Amer, i després d’haver-se acomiadat del comerciant olotí van anar a peu fins a Sant Martí Sacalm, una petita parròquia amb quatre cases al voltant que es trobava just als peus de la mola del Far. De Sant Martí Sacalm estant, en la llunyania, es podia distingir el Pirineu nevat.
A aquelles hores del dia vesprejava i un ancià habitant del vilatge els va recomanar d’esperar a l’endemà a primera hora per pujar al Far.
-Ara val més no aventurar-se per aquests camins, que són molt perdedors. Millor que us espereu fins a demà a punta de dia, si voleu pujar a la muntanya –féu el vell-.
L’Anguila, en Quelic i en Nago van decidir de fer cas a l’home, que els va acollir a casa seva. Mentre sopaven en companyia del pagès i de la seva esposa els seus amfitrions els van explicar tot de llegendes de les Guilleries que els tres pescadors lloretencs no havien sentit mai a la vida.
Un cop van haver sopat, de ben fosc, per fer baixar una mica l’escudella i amb el record de les llegendes encara ben viu, els tres pescadors van sortir a fer un petit passeig al voltant de les quatre cases que conformaven Sant Martí Sacalm. Tots tres van posar el seu esguard vers el cim del Far, que s’amagava entre les ombres de la nit, i llavors van veure la misteriosa llum que els havia salvat quan eren en mar. Procedia d’algun punt indeterminat del cim de la muntanya i, talment la llum d’un far, es projectava vers la llunyania.
Els tres pescadors van quedar esbalaïts de veure aquell prodigi de tan a la vora. Però després de l’ensurt inicial es conjuraren per trobar l’origen de la llum, tal com havien promès a la Mare de Déu.
L’endemà a primera hora del matí es van acomiadar del vell pagès i de la seva dona i van enfilar el caminoi que duia fins al cim del cingle del Far. El camí era molt estret. De ben segur que aquell senderol el trepitjaven ben poques persones, només les salvatgines, guilles, senglars i potser algun llop.
A la fi van arribar al cim del cingle i d’allà van poder veure les muntanyes de les Guilleries, la ciutat de Girona i la mar. I a sota de tot, al peu dels cingles, el petit vilatge de Sant Martí Sacalm, d’on venien. Després d’admirar el bellíssim paisatge que s’albirava d’allà dalt estant els tres pescadors es van posar a cercar l’origen de la llum prodigiosa.
S’hi van estar hores i hores, fins que, a la fi, van tornar a veure la llum. Aleshores van seguir-ne l’origen i van veure que procedia d’una petita cova amagada entre els arbres. Un cop a dins de la cova van quedar ben astorats amb el que van veure. Hi havia una imatge de la Mare de Déu que desprenia una llum encegadora.
-La Mare de Déu! La Mare de Déu! Va ser ella mateixa que amb sa seua llum mos va salvar –digué el jove Nago-.
-Sí, noi. I per agrair-li-ho li edificarem una capella aquí mateix, as cim d’aquets cingles, on sa gent de sa comarca la pugui venerar com Déu mana –féu l’Anguila, el pescador més gran de tots tres, pietosament-.
Els dies següents els tres pescadors, amb l’ajuda d’uns quants habitants de Sant Martí Sacalm i de les masies dels voltants es van posar mans a l’obra en la construcció de la capella que acolliria la imatge de la Mare de Déu.
Ben aviat la capella va estar construïda i, amb la imatge de la Mare de Déu en el seu altar, fou consagrada. La devoció cap a la Mare de Déu trobada es va escampar com una taca d’oli per tota la comarca, arribant, també, fins a Lloret, la vila d’on procedien els pescadors que l’havien descoberta. Amb els anys la devoció a la Mare de Déu del Far (així fou com la gent l’anomenà a partir d’aleshores) es féu tan gran que, gràcies a innombrables almoines, es van reunir prou diners com per construir tot un santuari al cim del Far, que donés aixopluc a la Mare de Déu i a la legió de pelegrins que hi anaven, en solitari o en diverses processons.
Aquesta és la llegenda del santuari del Far i els pescadors de Lloret. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquesta llegenda s’ha acabat.
Bibliografia
- GOMIS, Joan. Rondalles, 1922
- FÀBREGAS, Esteve; REBOLLO, Carme. La cultura tradicional i el parlar de Lloret, 1989
