A les primeries del segle XVIII ja feia almenys dos cents anys que l'actual Santuari de les Alegries havia deixat d'ésser l'església parroquial de Sant Romà.
 
Un dia, ja a ben entrada de fosc, un traginer lloretenc, Andreu de cognom, retornava amb el seu carro del treball. En aquells camins estrets i malmesos per l'aigua, es badaven unes fotges molt profundes, que les bosses del carro arrossegaven per terra escombrant el brossall, les boixes de les rodes picaven amb força contra les clàvies i les romegueres que sortien dels marges s'entaforaven per mig les rodes rebotent d'un rai a l'altre. El pobre animal avançava amb dificultat estintolant les potes allà on podia.
 
La capelleta romànica de la Mare de Déu de les Alegries, es retallava al fons, amb un xiprer al costat, damunt els resplendors del crepuscle.
 
Quan el nostre home va passar vora un cimerol proper a l'ermita des d'on s'albirava perfectament tota la façana, s'adonà amb sorpresa que eixia de l'esglesiola una gran lluminària i arribà a les seves oïdes, a cavall de la marinada, una melodia deliciosa que sonava dintre l'ampla majestat dels camps, plens de sentors vesprals, d'aquella manera ampla i un xiquet esquerdada, acusadora de tota una multitud de veus que canten plegades.
 
Tafoig -exclamà el traginer- misses a aquestes hores?
 
Fermà l'animal a una figuera i va apropar-se al santuari a poc a poquet; arraconà la gruixuda cortina de vellut morat, tot llevant-se la catxutxa i fent la senyal del cristià i una alenada d'encens i de cera cremada se li ficà a les narius.
 
L'església estava plena de gom a gom de dones i donzelles, amb caperutxeta blanca, cantaven suaument. Quatre rengleres de ciris petarrellejaven a cada cantó de la verge.
 
El nostre home restà meravellat. Cap fesomia ni cap veu no li eren conegudes. Arraulit a un racó que quedava un xic fosc, sense esma ni per entornar-se'n romangué seguint les cerimònies del ritual.
 
Un escolanet féu una col·lecta. A mesura que anava resseguint els seients descompassant les cames dels fidels, aquests deixaven caure el seu òbol damunt el metall sonor de la safata. Quan va tocar-li el torn el nostre bon home va tirar-hi a la safata una peça d'un sou. 
 
Seguí l'ofertori. El traginer va afegir el negrall del seu cos a l'albor d'aquella mística rastellera, que a poc a poquet, sense ni fer soroll amb els peus, s'atansava a submergir la flameta de llur ciri i a besar l'estola del capellà.
 
Va acabar-se l'ofici. El celebrant va retirar-se de l'altar, les flames dels ciris desapareixien l'una darrera l'altra dintre les profunditats de l'apagallums i es convertiren en negralls greixosos i fumejants, però els oients, restaven immòbils al seu lloc, cada cop un xic més foscos, xiuxiuejant devotament. 
 
Andreu va persignar-se, s'espolsà les genolleres de les seves calces de vellut, i, com qui somnia, pres d'una mena d'emoció estranya que li oprimia la canonada del respir, agafà els trastets i prosseguí el camí cap a la vila.
 
- Ala, no diguis que no tens pas ànsies. S'escudella ja es freda com s'aigua d'es canti. On redimontri eres?- l'escridassà la seva muller tan bon punt va sentir els esquellerincs de l'animal i els sotragueigs del carro. 
 
L'home fent embuts, va explicar el succeït com va poder. 
 
-Que et penses que venim de s'hort? Vos dir que no ho ets somiat dormint a dins des carro? 
 
Però l'home insistia. I aquella família, molt devota de la Mare de Déu anà a contar el succeït al senyor Rector, amb el qual, fent-se'n creus, pujaren plegats al Santuari amb més por que goig. 
 
La porta romania closa amb la balda posada; les lloses esmolades del sòl, tan lluentes com si deixessin d'esterrejar-les, no delataven pas ni el més lleu trepig; a l'altar tot estava en ordre, però els ciris, encara tebis, no conservaven el nus al capdamunt del ble i en la tauleta propera a la porta de la sagristia, damunt d'unes tovalloles testes de randes emmidonades, apareixia la safata groga amb la moneda d'un sou que el bon traginer hi havia dipositat. En la profunditat sonora de les voltes surava encara aquella boirina d'encens que enterboleix l'interior dels temples després de les festes bones. 
 
Ja ningú no va dubtar de la veracitat de la contalla de l'afortunat vident. Tothom va convenir que les animetes de tots aquells bons lloretencs de centúries passades, que hom havia sepultat a redós de l'església parroquial, potser mancant-los de satisfer quelcom, s'aplegaven per oferir a Déu Nostre Senyor, el Sant Sacrifici de la Missa i que, tanmateix calia ajudar-los. 
 
I per això cada any l'endemà de la Festivitat de l'Adoració dels Reis, se celebra solemnialment a l'ermita de la Mare de Déu de les Alegries, un ofici amb ofertori per als difunts.
 
E. Fàbregas, Aires Lloretencs, 01/01/1935