Nascut a La Nava de Ricomalillo, un petit municipi de la comarca de La Jara, província de Toledo, en l'època en què Espanya era grisa, en blanc i negre, al si d’una família molt conservadora i beata en un context caracteritzat per la repressió a les persones LGTBIQ+.

Fill de mestre de primària i de mestressa de casa, de família ben situada i religiosa, en Fernandito era el gran de quatre germans.

Era un nen sensible i molt amanerat, conegut per la simpatia i frescor. A mesura que creixia també ho feia la ploma, motiu pel qual va començar a ser conegut com el maricón del pueblo, com en tants altres casos similars i, en conseqüència, va ser l'objectiu de ridícul i mofes.

En Fernandito creix i, en arribar a la majoria d’edat, decideix abandonar el poble i fugir, tot buscant un lloc agradable i segur on evitar les mirades hostils.

S’estableix a Barcelona a mitjans de la dècada de 1950. La ciutat se'l presenta com un escenari nou i fascinant on conèixer persones com ell, experimentar i ser qui veritablement sent ser. Sense imposicions i sense limitacions, en Fernando passa a ser en Fernandito.

Després d'uns anys buscant-se la vida amb feines de tota mena, en Fernandito aterra a Lloret de Mar, un lloc que, en aquell moment, començava a despuntar com a destinació de sol i platja i que era centre de pelegrinatge per a milers de turistes. Ho fa concretament al carrer Santa Cristina, on obre un cutrebar, a mig camí entre una taverna i un cafè teatre, un lloc fosc, humit i sense cap pretensió al que anomena Martin's.

Per la simpatia, frescor, espontaneïtat, i per ser un amfitrió perfecte, el Martin's acaba convertint-se en un bar d'ambient. La personalitat d’en Fernandito, obertament homosexual, atreia i cridava l’atenció dels membres de la comunitat LGTBIQ+, la majoria homes gais.

Al Martin's d’en Fernandito s'unia el Simpatic Bar i el Bar La Bota, llocs de referència per a la comunitat. Aquests bars estaven regentats per homes gais i estaven adreçats a un públic majoritàriament format també per homes gais, però amb una presència destacada d’homes bisexuals que solien portar una doble vida. Al Martin’s coincidien les marietes de sempre amb els joves que començaven a descobrir una sexualitat al marges del model dominant. A tots en Fernandito els acollia a casa seva, i a tots assessorava i orientava.

A l'hivern, quan la feina al bar escassejava per la falta de turistes, s'instal·lava amb unes caixes de refrescos i unes taules de fusta a les urbanitzacions de Canyelles i Sa Montgoda. Allà muntava una parada itinerant on servia menjars i begudes per als paletes que treballaven en la construcció de cases, torres i xalets.

A finals de la dècada de 1980, ja jubilat s'estableix a Barcelona, ​​al barri del Poble Sec. Hi viurà en parella amb Enrique Parodi, amb qui feia anys que mantenia una relació i a qui cuida i mima fins la seva mort per VIH.

En Fernandito mort a Barcelona el 2015. Mai va deixar de visitar Lloret, sempre que venia cridava a les seves amigues, especialment a en Manuel Paradela, la Manoli, la que tants anys el va ajudar a la barra del Martin's.

En paraules de Manuel, la Manoli, Fernandito va ser una persona lliure, sense prejudicis ni vergonya. Una persona visible, en uns anys en què ser visible no era fàcil. Una persona entregada, afable i solidària, que tot ho feia amb gràcia i simpatia.

En Josep Valls i Puigvert, explica que en Fernandito va ser un referent, el primer referent per a molts joves de Lloret. Una persona lliure, oberta, fresca, divertida i molt astuta, un linx per als diners. Solidari, entregat, molt generós, diplomàtic i educat. Una persona estimada per tothom.