Relats de la Maleta: Francisca López Romo
Fred i misèria són dues de les coses que la Francisca López recorda més de la població on va néixer l’any 1934, Galera, a la província de Granada, un poble a tocar de la Sierra Nevada. Molt fred i molta misèria en aquells primers anys de la dictadura de Franco.
La família de la Paquita –així l’ha anomenada sempre tothom- era una família nombrosa i molt unida. El seu pare, en Joaquín, treballava a jornal a les terres d’un terratinent i la seva mare, la Maria, servia a diferents cases del poble. La Paquita i els seus dos germans, un noi i una noia, ajudaven el seu pare al camp a canvi d’un petit jornal. A la seva família tots s’estimaven molt i és per això que la Paquita recorda la seva infantesa amb nostàlgia, tot i el fred i la misèria que van haver de patir.
L’any 1952, quan ja tenia dinou anys, la Paquita i els seus germans van decidir anar a viure a Barcelona, perquè una amiga comuna que es deia Dolores hi vivia i els va aconseguir una feina a una casa on la Paquita hi faria de minyona. El viatge el van fer en tren els tres germans López a finals del 1952. Si la gent que anava al tren, la gran majoria emigrants com ells, anaven tots ben carregats de maletes i paquets amb roba i tota mena d’efectes personals, i fins i tot cabassos amb verdures i animals, ells tres no duien res a sobre llevat de la roba amb què anaven vestits.
En principi, un cop arribat el tren a Barcelona, tots els passatgers tenien previst de baixar a l’estació de França. Tanmateix, la Dolores els havia recomanat de baixar a Sants perquè deia que baixant a l’estació de França corrien el perill que la policia els tanqués a la presó de Montjuïc tot esperant de ser retornats per la força al seu lloc d’origen.
Una vegada a Barcelona el germà de la Paquita es va instal·lar en una casa a Horta, mentre que les dues germanes es van instal·lar en un pis de la Plaça Reial. La Paquita va entrar a fer de minyona a la casa d’un matrimoni composat per un mestre de Saragossa i per la mestressa d’una botiga de comestibles que tenien dues filles, però passats deu mesos de treballar-hi va decidir de plegar perquè el tracte que li dispensaven no li agradava.
Ja l’any 1953 va anar a servir a casa d’una família que estiuejava a Lloret. Els estius els passava a Lloret, a la casa que aquesta família tenia al carrer dels Màrtirs, i la resta de l’any al pis on vivien a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Amb aquesta gent la Paquita s’hi va estar quatre anys. Una bona part dels diners que cobrava els enviava a Galera, a la seva mare, que s’havia quedat vídua.
El primer viatge a Lloret, l’any 1953, el va fer amb el cotxe de línia de la SARFA i un cop va arribar a Lloret la Paquita es va començar a familiaritzar amb el poble i la seva gent. A la Paquita li agradava veure la passada dels obrers per la festa major, acompanyats pels músics; el bar Garbí del passeig Verdaguer, on treballava la seva cunyada Conxita; els balls als Banys Ventura de la platja... i les primeres turistes estrangeres!
-Mira, mira, Conxita! –va dir la Paquita, tot assenyalant un grup de turistes rialleres que caminaven pel passeig en direcció a la platja. Era un dels primers dies d’un estiu a mitjans de la dècada de 1950-. Sí que van lleugeres de roba aquestes noies!
Aleshores un policia es va acostar a les turistes i els va adreçar unes paraules. De seguida les noies es van començar a tapar amb més peces de roba.
-Per què no les deixen anar tal com anaven, amb la calor que fa? –digué la Conxita-. A mi també m’agradaria anar més fresqueta! –i totes dues van riure una estona amb complicitat-.
Aquells anys la Paquita va conèixer el que seria el seu marit i pare dels seus tres fills, en Pere Llorens, i per això va decidir de quedar-se a viure definitivament a Lloret. La sogra de la Paquita li va trobar feina a can Tossa, la confiteria Bernat, dels Bernat i Montero. Allà la Paquita treballava a la confiteria mateix i a l’obrador i, a més, tenia cura de la petita de la casa, la Cristina. Fou aleshores quan la Paquita va anar aprenent el català. La seva sogra no sabia parlar en castellà i les tietes Bernat tampoc, i en Pere sempre va parlar amb ella en català. D’aquesta manera l’aprenentatge de la llengua va ser ràpid.
La parella, un cop casats, van anar a viure amb els sogres d’ella al carrer Migdia. En aquella casa hi van néixer els primers dos fills de la Paquita, la Carme i en Ricard. L’any 1964 se’n van anar a viure a una casa al barri de Mas Baell, quan llavors allà només hi havia quatre cases comptades i tota la resta eren vinyes, horts i bosc. En aquella casa hi va néixer el fill petit, en Joaquim.
La Paquita, d’ençà que se’n va anar l’any 1952, només ha tornat dues vegades a Galera. El primer cop amb el seu home, acabats de casar, i la segona vegada amb la seva filla Carme. Tampoc no n’ha sentit més necessitat, de tornar-hi més cops. La família que quedava a Galera havia anat marxant per establir-se a Barcelona, Mallorca i Madrid... i Lloret era casa seva, on hi havia format una família i hi havia fet arrels, deixant enrere definitivament el fred i la misèria.