En Nour va néixer a Casablanca (Marroc) el 13 de juliol de 2002. És el més petit de cinc germans, tota la resta noies. El seu pare és policia i la seva mare, perruquera. En Nour va estudiar al Marroc fins als setze anys i era un bon estudiant. De petit els seus pares van anar-se’n a viure a una altra ciutat, El Yadida, a 60 km. de distància de Casablanca. El Yadida és una població més petita, més tranquil·la i on els preus de l’habitatge eren més assequibles.

Pel que fa la religió, a casa seva eren musulmans, religió que els pares transmetien als seus fills.

A El Yadida en Nour hi va viure fins als setze anys. Allí hi treballava repartint propaganda, a més d’estudiar, però en aquell moment en Nour va decidir d’emigrar cap a Barcelona. Un dia va comunicar la seva decisió als seus pares:

-He decidit anar-me’n a viure a Espanya, pares. Aquí no veig futur per mi. Això no vol dir que no us estimi, i quan visqui allí ja mantindrem el contacte i de seguida que pugui us aniré enviant diners per ajudar-vos.

En Nour tenia l’exemple de les seves germanes, que tot i haver estudiat i tenir una molt bona formació, no podien treballar d’allò que volien i pel que s’havien preparat. En Nour no volia que li passés el mateix que li havia passat a les seves germanes i per això va decidir de venir a Catalunya. Explica que al Marroc la gent veu Espanya de manera idealitzada i que un cop hi arriben se n’adonen que la realitat no és com s’havien imaginat.

En Nour va venir amb vaixell, amb visat, l’any 2019. Un cop arribat a Barcelona, dos dies després, va anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Va passar  la nit allà i l’endemà ja el van dur a la Fiscalia de Menors.  De seguida el van portar a un centre de menors de Manresa, on s’hi va estar dos mesos i mig, fins que el van traslladar a un altre centre de menors de Gironella, on va començar a estudiar la llengua. A Gironella s’hi va estar vuit mesos fins que el van portar a un altre centre de Llavaneres, on s’hi va estar dos mesos més, i d’allí finalment a Lloret.

Pel que fa el tracte rebut en Nour no ha tingut males experiències, però sí que creu que si no hagués estat estranger l’haguessin tractat millor. Quan va arribar no sabia res de castellà ni català i anava molt perdut perquè estava sol, en una ciutat nova. En Nour explica que abans de venir a Espanya ja es va informar de quin és el circuit que havia de seguir si vas a Comissaria sent menor. En Nour afirma que tot ja està explicat al YouTube i ja sabia que acabaria en un centre de menors. Diu que també tens coneguts que han emigrat i t’ho expliquen i que tot i saber el que t’espera, fas el viatge per tenir millors oportunitats per al teu futur.

Explica que hi ha centres que són molt grans. Al primer centre de Manresa hi havia més de 70 joves. Hi va entrar un últim grup d’Àfrica que no sabia l’idioma i que no podia tenir gaire relació amb els educadors perquè no els entenien. Amb la resta de companys hi va poder fer una mica de contacte. Allí hi van estudiar l’idioma i hi feien una mica d’esport. A mesura que va portar més temps al centre va tenir més possibilitat de sortir al carrer. En Nour afirma que quan va començar a sortir al carrer se’n va adonar que a ell i altres companys menors marroquins la gent no els tractaven amb tanta diferència, perquè la gran majoria de la gent ja hi estan acostumats.

Al centre de Gironella hi va estar vuit mesos i com a màxim van arribar a ser vint-i-dos, tots nois de diferents països. Tot i que a l’època que en Nour s’hi va estar va coincidir que tots eren marroquins, amb alguns dels quals encara hi té força relació. Allà hi estudiaven i hi feien algun taller formatiu. En aquest cas de Gironella, sí que hi havia alguna persona que no estava d’acord en que al seu poble hi hagués un centre de menors. En Nour directament no ha viscut cap d’aquests conflictes amb veïns però algun dels seus companys, sí.

Quan encara era al centre de menors de Gironella en Nour, a través de la Fundació Diagrama i de la Fundació del Barça, va aconseguir venir a Lloret. Una setmana després va trobar feina de cambrer a l’Hotel Guitart, que feia acollida per a menors. Tanmateix, de moment encara no vivia a Lloret, sinó que el van traslladar a Llavaneres, on s’hi va estar fins que van obrir el pis tutelat on viu ara mateix, gestionat per la Fundació Diagrama, al costat de sis nois més, tres del Marroc, dos de Gàmbia i un de Ghana. A Lloret en Nour i els seus companys s’han trobat amb molts prejudicis per ser joves de pis tutelat però quan la gent els ha anat coneixent han canviat d’opinió.

Abans de venir a Espanya no sabia quin era el procés per regularitzar la seva situació administrativa, diu en Nour. Si ho hagués sabut no tornaria a fer tot el procés que ha viscut. Ara voldria fer cursos formatius més llargs, amb pràctiques que li permetessin estar més preparat per treballar, i per això ja ha començat els tràmits per a obtenir el permís de residència.

Quan parla amb els seus pares en Nour els explica quina és la seva situació real. Els ha explicat totes les peripècies que ha hagut de viure. És sincer amb ells i si les coses no li van bé els ho explica, no els ho pinta tot de color de rosa. Al capdavall, quan va explicar als seus pares que se’n volia anar no s’hi van oposar perquè sabien que al Marroc les coses no funcionen i volien un futur millor per a ell. Però també sabien que el seu fill no ho tindria fàcil, però que amb esforç i dedicació se’n sortirà.