En Rubén Fernández va néixer a Santa Fe, a l’Argentina, el 8 de febrer de 1959. És el tercer de quatre germans d’una família argentina descendent per totes bandes d’emigrants espanyols de Galícia, Castella i Aragó. Santa Fe era una ciutat situada just al costat d’un riu i molt humida.

En Rubén va néixer i va créixer en un barri de Santa Fe habitat a parts iguals per immigrants italians i espanyols, Villa María Selva. L’ambient del barri era bonic, tal com el recorda, molt pròsper i amb molt bona relació entre tots els seus habitants. No hi havia inseguretat i tots els nens podien jugar al carrer tranquil·lament. La família de la que més endavant va ser la dona d’en Rubén, la Marta tot i que quan eren joves no es coneixien entre ells.

Va estudiar a escoles religioses, en una de les quals un dels professors era l’actual Papa Francesc, i allí en Rubén va conèixer la vocació per fer tasques socials però també va descobrir que la professió que més l’atreia era la odontologia.

Així, en Rubén va decidir d’estudiar odontologia i amb aquest objectiu se’n va anar a viure a la ciutat argentina de Córdoba, on hi va estudiar cinc anys. L’últim any de carrera, en un viatge a Santa Fe, va conèixer la que seria la seva dona, la Marta, i així van començar la seva relació. Eren els anys de la dictadura argentina, amb molts morts i desapareguts de la oposició. També va coincidir amb la guerra de les Malvines, just quan en Rubén feia el servei militar a la Marina argentina. Era l’any 1982. Tanmateix, va tenir la sort de no haver d’anar a la guerra.

Al final de la guerra en Rubén va tornar a Santa Fe i al costat del seu germà Raúl i amb l’ajuda del pare de tots dos, van muntar una clínica d’odontologia al barri on havien nascut. La feina a la clínica la compaginava fent hores també en un dispensari de l’orde dels jesuïtes en un barri molt humil, treballant-hi desinteressadament d’odontòleg per ajudar la gent amb menys recursos.

A través d’un amic basc del seu germà Raúl, una persona molt ben posicionada, els dos germans van tenir la idea d’anar a viure a Espanya. Primer el seu germà anà a Saragossa amb una beca de l’Institut de Cooperació Iberoamericà i després va ser en Rubén, tots dos per fer d’odontòlegs, perquè a l’Estat espanyol hi havia dèficit d’aquests professionals mèdics.

En Rubén va viatjar d’Argentina a Espanya acompanyat de la seva mare, de la xicota del seu germà i d’una tieta. D’aquesta manera el seu germà es va poder casar amb la seva parella. Però en Rubén, que aleshores ja estava casat amb la Marta i ja tenien la seva filla Pipi, va tornar a l’Argentina. I aleshores en Rubén va rebre una oferta per anar a treballar a una nova clínica de l’empresa on treballava el seu germà a Badalona.

-Què fem, Marta? –va dir en Rubén a la seva dona-. La oferta de feina és molt bona, però això implica que ens n’haurem d’anar de l’Argentina i instal·lar-nos a un altre país per viure-hi potser per sempre.

-Anem-hi, Rubén –va dir tot decidida la Marta-. Som joves i segur que ens en sortirem!

El destí de ser néts o fills de migrants també els va condicionar. Primer van arribar a Barcelona i van fer els tràmits per convalidar el títol d’odontòleg per poder treballar. Això va generar molt d’estrès i molta inseguretat a en Rubén, que va haver de tornar a l’Argentina, concretament a Rosario, a buscar el visat de feina, cosa que no va ser gens fàcil.

Finalment, l’any 1986, van poder muntar una consulta a Lloret però per demanar un crèdit calien avals, i van tenir la sort que els van trobar en gent del poble que no els coneixia gaire, cosa que va sorprendre molt positivament en Rubén. Això el va fer sentir tan ben acollit que encara quan hi pensa creu que els va tocar la loteria.

Quan van arribar a Lloret van instal·lar-se en un pis de la plaça d’Espanya.

En Rubén i la seva família es va anar integrant a Lloret, una vila que aleshores només tenia 17.000 habitants, a través de la Penya Barcelonista, de l’esport i de l’oci. A mesura que les nenes es feien més grans i anaven a l’escola es van anar sentint més integrats gràcies a l’entorn escolar i a les activitats de les petites. Molta gent, quan en Rubén va pel carrer per Lloret el reconeix per la seva feina, però també li fa gràcia que el saludin per ser el marit de la seva dona o per ser el pare de les seves filles Pipi i Lucía, senyal que tots plegats estan ben integrats a la vida lloretenca.

Aleshores ja hi havia una petita comunitat argentina a Lloret però en Rubén i la seva família no van sentir gaire necessitat de fer-s’hi, perquè ells ja tenien altres referents argentins. Ells han anat viatjant de tant en tant a l’Argentina i els parents d’allà també els han vingut a visitar aquí.

En Rubén és conscient que les coses li han anat molt bé a ell i a la seva família. Tenia una professió reconeguda i va poder obrir un negoci. De vegades li han dit “sudaca”, però en cap moment s’ha sentit ofès ni insultat per això.

Quan algú d’Argentina ve a visitar-lo i veu tot allò que ha aconseguit, i li diu com de bé viuen ell i la seva família, com de bonica és aquesta terra i com de bé s’hi menja, en Rubén se n’adona que Lloret, per ell, és el paradís.