Una gentada omplia l’estació de França de Barcelona. El soroll de les màquines de tren i els crits de desenes de persones que havien acabat d’arribar a la ciutat carregats de maletes i baguls plens de roba eixordaven el jove Andrés de la Torre, un nen andalús de 10 anys que es mirava l’arquitectura de l’estació i la marea humana que contenia amb una barreja d’embadaliment i de respecte.

L’Andrés de la Torre Garcia va néixer l’any 1938 a la població andalusa de Villanueva del Duque, a la província de Còrdova. El pare de l’Andrés era el nunci del poble i treballava al cementiri i la seva mare era mestressa de casa. El petit Andrés va poder anar a l’escola uns anys, però per poc temps. El temps just per aprendre allò més necessari.

La vida al poble no era gens fàcil. Si anaves a buscar glans, llenya o qualsevol producte del bosc que es pogués consumir o comercialitzar la Guàrdia Civil o els propietaris de les terres ho requisaven perquè deien que no tenien permís per fer-ho.

L’any 1948 els pares de l’Andrés van decidir d’emigrar cap a Catalunya i van triar Lloret de Mar perquè un oncle del nen hi vivia i els havia parlat molt bé de la nostra vila.

Van agafar el tren a Puertollano i d’allà van anar a Madrid, on van canviar de tren per anar fins a Barcelona. I a Barcelona van tornar a canviar de tren per arribar fins a Blanes. En total tres dies a dalt del ferrocarril fins que van arribar a Lloret.

L’Andrés no havia vist mai la mar i quan va arribar a Lloret va quedar impactat en el moment en què va copsar la seva immensitat.

La primera casa on va viure la família va ser al carrer de Sant Romà, la casa de l’oncle de l’Andrés, i de seguida es van posar a fer feines al bosc, collint pinyes, tallant llenya i fent carbó. A Lloret ho podien fer lliurement, ningú no els ho prohibia. Quina diferència amb Villanueva!

Més endavant el pare de l’Andrés va trobar feina de pagès amb la família Masgrau i l’Arcadi Rocas, de cal Caio. En aquesta feina el petit Andrés es va poder començar a relacionar amb més gent i així va poder anar practicant la llengua catalana. Fins i tot hi havia un veí que el portava amb el seu carro i que cada dia li ensenyava una nova paraula en català.

Anys després l’Andrés va trobar feina en la construcció, en les obres de l’Hotel Carabela.

-Mare! Mare! –va cridar l’Andrés tot content un cop va arribar a casa amb el seu primer sou a la nova feina a l’obra-. Mira què he cobrat, vint-i-cinc duros! Això és una fortuna!

-Andrés, no m’ho puc creure! Que bé que hagis trobat aquesta feina. Estic molt orgullosa de tu, fill meu! –exclamà la seva mare, tot fent-li un petó ben gros a la galta.

Van anar passant els anys i la família es va fer una casa a Can Ballell, al costat de la riera, quan allà tot eren boscos i hortes. Als estius la mare de l’Andrés llogava habitacions a gent que venia a fer la temporada d’estiu, bàsicament andalusos de Jaén.

Més endavant l’Andrés es va casar i amb la seva dona es van traslladar a un pis nou que van comprar. En aquell pis, anys després, hi van néixer els seus dos fills: la Maria Àngels i l’Andreu.

Han passat els anys i el petit Andrés ara ja té 83 anys. A Villanueva del Duque, on va néixer, en tots aquests anys només hi ha tornat una vegada. Quan hi va anar el poble no li va portar bons records i, a més, allí ja no li quedaven familiars. Tots se n’havien anat a viure a d’altres indrets i quan es trobaven tots plegats era perquè ells venien a visitar l’Andrés i la seva família a casa seva, a Lloret.

Lloret, d’ençà que hi va arribar l’any 1948, va ser sempre la veritable llar de l’Andrés i així ho ha continuat sentint fins ara. Encara se’n recorda d’aquell Lloret antic, en el qual moltes dones anaven a rentar la roba a la riera, a prop del Pont de Ferro. I se’n recorda dels pescadors que es guanyaven la vida tirant l’art i dels terrassans que treballaven la terra amb suor i esforç. L’Andrés encara se’n recorda d’un Lloret que ja no existeix i que s’ha transformat, però que és ben viu en el seu record.

Fins i tot avui, quan se’n va uns dies de Lloret amb la seva família, tot passant per la Costa d’en Gallina en el moment de la tornada, l’Andrés encara exclama:

 -Ja sóc a casa, a Lloret!