L’Alba Reixach va néixer a l’any 1912. La seva família, de Can Dauret, tenia fortes conviccions republicanes i d’esquerres.

El seu pare, en Climent Reixach, fou un polític local vinculat al corrent progressista, republicà i lliurepensador. Va militar al Partit Radical i, juntament amb altres lloretencs, va impulsar l’Escola Horaciana i l’Escola Instructiva. Un model d’escola laica, mixta i racional fundat per Pau Vila i inspirat en l’Escola Moderna de Ferrer i Guardia, on varen ser escolaritzats els fills del matrimoni Reixach i Llinàs (tres noies i dos nois; Maria, Miquel, Rizal, Constància i Alba.). En Climent Reixach també va promoure la projecció del Cementiri Civil de Lloret, un espai neutre i laic.

Quant l’Alba era adolescent, va començar a treballar a la SAFA de Blanes, i seguint la tendència política de la família, es va vincular als moviments de caire progressistes i als partits polítics d’esquerra. Mentre treballava a la industria blanenca va conèixer a Raimon o Raimundo Cobasqui, d’origen italià, que pertanyia al cos de guardia de assalto.

Fruit d’aquesta relació va néixer, a l’any 1934, l’Alba Cobasqui Reixach, que va morir al 1937 i que va ser enterrada amb la bandera republicana.

En acabar la Guerra Civil, diferents membres de la família Reixach van ser empresonats pels seus vincles amb els partits d’esquerres. En Miquel i en Rizal els varen tancar a la presó provincial de Girona; el primer perquè havia estat regidor d’Esquerra Republicana de Catalunya i el segon per haver estat afiliat a les milícies republicanes.

Tot i que l’Alba no va militar a cap partit polític, sí que simpatitzava i tenia vincles familiars amb diferents persones i entitats d’esquerres. Amb l’arribada de les tropes franquistes, les autoritats del règim van voler-la denigrar públicament, juntament amb altres tres joves de la població. Les quatre noies van ser rapades a la Plaça de l’Església i obligades a prendre oli de ricí, un fort laxant que en contacte amb el budell produeix fortes rampes i descomposició, i que pot dur a una profunda deshidratació. A partir d’aquest tipus de càstig les autoritats franquistes pretenien, d’una banda, avergonyir a les víctimes; i de l’altra, “netejar i purificar” totes aquestes dones.

Quan arribaren les tropes franquistes, van detenir al seu company Raimon Cobasqui i l’enviaren a un camp de treballs forçats. En Raimon va procurar escapar-se d’aquest centre però, malauradament, no ho va aconseguir i va morir en el seu intent de fugida.

Poc temps abans, l’Alba li va enviar una carta on expressava els seus sentiments:

A mi querido compañero que nunca dejó de pensar en mí. Luchando por nuestra libertad y la de todos.

No dejo ni un solo día de pensar en él, yo siempre lo quiero mucho, más que a mí misma, así es que ya lo sabes querido mío, que te quiero mucho. Esto es un pequeño recuerdo de tu compañera.

Salud Raimundo,

Alba.

L’Alba feia anys que mantenia una relació formal amb en Raimon i ja estava embarassada del seu segon fill. Ateses les difícils circumstàncies, a l’any 1939 va marxar a Barcelona per poder tenir la criatura a l’Hospital Clínic. En aquesta institució va ser assistida per la mare Ricarda i, com a record en aquesta monja, l’Alba va decidir posar el nom de Ricard al seu fill. No obstant això, com que l’Alba i en Raimon no s’havien casat formalment, les autoritats franquistes assenyalaven a l’Alba com a “mare soltera” i no li van permetre inscriure el nen amb el cognom del seu pare. És per això que el van haver d’enregistrar amb els dos cognoms de la mare: Ricard Reixach Llinàs.

Després d’haver tingut la criatura, l’Alba i el seu fill van tornar a Lloret de Mar, i va  poder recuperar el seu treball a la SAFA de Blanes; fins que l’any 1942 es va establir a Barcelona, al Poble Nou. Finalment, en contra dels seus ideals, l’Alba es va casar en una cerimònia intima on només hi havia un testimoni. El seu marit, Àngel Mañas, va adoptar en Ricard, va atorgar-li el seu cognom, i així es va poder registrar com a  Ricard Mañas Reixach.

Però els problemes burocràtics encara no s’havien acabat, perquè en el moment de formalitzar el llibre de família, els funcionaris dels Jutjat de Pau van obligar a l’Alba a posar-se al davant el nom de “Maria”, perquè no reconeixien el nom de “Alba” com a nom propi.

A principis dels anys seixanta del segle passat l’Alba va tornar a Lloret de Mar, on va viure en un pis del carrer Sant Antoni. Tot i que estava jubilada, durant els estius encara tenia temps per ajudar als seus cosins de l’Hotel Armonia del carrer Sant Pere.