Els germans Joan i Antoni Castelló i Casals eren fills de Domènec Castelló i Maria Casals; i vivien al número 3 del carrer de les Taronges de Lloret de Mar amb les seves germanes Carme i Montserrat.

La família no tenia cap vinculació política fins que l'any 1938 l'Antoni es va oferir com a voluntari per portar al front de l'Ebre un camió carregat d'armes i material.

A mesura que avançaven les tropes franquistes, els republicans començaren la seva retirada, i amb ells l'Antoni, que arribà a Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz, País Basc francès), on aconseguí embarcar-se en un vaixell cap a Londres. Poc després va esclatar la Segona Guerra Mundial i l’Antoni va haver de marxar cap a Xile en mig de constants bombardejos. Allà l’esperava el seu oncle, en Benvingut Castelló (a) Bienvenido o Es Canari, que anteriorment havia marxat a Xile a la recerca de fortuna i que gaudia d'una situació privilegiada.

En Joan, per la seva banda, també va marxar a conseqüència de l’avanç de les tropes franquistes. Ell s’establí a França, a la ciutat marítima flamenca de Dunkirk (Dunkerke, en llengua francesa), però malauradament les tropes alemanyes el van fer presoner i el van enviar en tren cap al camp de concentració de Sachsenhausen, a la població d’Oranienburg a Brandeburg, Alemanya.

El viatge el va fer en un tren de bestiar i va ser un autèntic infern: drets, a les fosques, sense ventilació, sense aigua, sense menjar... Molts dels seus companys de viatge no van arribar vius al camp de concentració. Ell va arribar amb 52 quilos (literalment, en pell i ossos), va patir una lipotímia, va perdre el coneixement, i va sobreviure gràcies als socors que li dispensà un jove sentinella. Com tots els captius del camp, en Joan portava tatuat al canell el seu número de presoner.

Amb l'entrada dels americans, el 5 de maig del 1945, el camp de concentració va ser alliberat i en Joan marxà cap a Suïssa, d'allà va anar a França, i finalment viatjà cap a Xile, on es retrobà amb el seu germà Antoni

Mentrestant a Lloret de Mar, la Maria Casals i les seves filles, Carme i Montserrat, no tenien notícies ni de l'Antoni ni d'en Joan. Després de donar-los per morts, van rebre una trucada anunciant que un dels seus dos fills es trobava a Xile i que l'altre també estava a punt d’arribar-hi. A la Maria li va faltar temps per vendre’s la casa i viatjar cap a Xile, on aniria acompanyada de la seva filla Carme.

Cinc anys més tard, la Maria Casals i la seva filla van tornar a Lloret; però els germans Antoni i Joan Castelló van decidir quedar-s’hi, i no tornar mai més.