Mentre farcíem de gènere la camioneta, encara hi havia turistes que tornaven al seu hotel amb una merla de moscatell.

Cada dimarts, a primera hora, la grua retirava els cotxes mal aparcats que ocupaven els indrets on s’havia de muntar les parades del mercat.

La meva tieta, la Lídia Casanovas, vivia en una planta baixa a prop de la plaça del mil·lenari, allà hi tenia el magatzem. El seu pis sempre feia olor de colònia, perquè la tieta venia productes de perfumeria en el mercat ambulant que es feia als voltants del carrer de l’Oliva, davant del col·legi Esteve Carles.

Encara no havien desplegat els ferros per muntar la parada que ja s’esperaven clientes amb una ampolla de plàstic a les mans. Per tres pessetes l’unça t’omplien l’ampolleta, i quan el sol començava a picar, el carrer baixava ple de clientes carregades amb els productes de perfumeria de la meva tieta, la Lídia. Algunes vegades hi havia tanta gent al davant de la parada que semblava que s’hagués d’acabar la colònia.

Tot sovint hi havia algú que saludava efusivament a la tieta. Eren antics clients que cada any tornaven a estiuejar a Lloret i s’enduien un munt de bosses plenes de perfums i pastilles de sabó.

Les olors que deixaven anar les colònies a granel i les pastilles de sabó exposades a la calor estiuenca, amaraven l’ambient d’una puresa tan brutal que ni les mosques s’acostaven.

A una parada del costat se sentia una cançó que ressonava de forma insistent i que deixava anar un «que viva Espanya» eloqüent i persuasiu.

La parada de la tieta engolia a les clientes, que quedaven abduïdes per les essències dels perfums. L’aire d’aquells estius de bullici, anava carregat de flaires de tota mena i qualsevol vianant podia quedar embadalit i atrapat per la màgia dels efluvis que desprenien els carrers del mercat.