Un dels esdeveniments més importants a la parròquia de Sant Romà de Lloret fou la inauguració de les reformes modernistes que es van fer l’any 1914. Durant les obres, les misses es feien a la capella veïna dels Sants Metges, on es va instal·lar el sagrari de l’altar major.

El dia de la inauguració es va celebrar una processó per a traslladar les sagrades formes a la parròquia. A més, per aquella ocasió, es va bastir un monument efímer a la Plaça de la Constitució perquè en aquest lloc es faria l’acte culminant: el bisbe beneiria tots els assistents.

Fixem la mirada en la fotografia d’Emili Martínez i Passapera, on podem veure l’instant en que la processó arriba al monument. La plaça és plena de gent expectant per la fastuositat de la litúrgia. Alguns d’ells porten atxes enceses en senyal de respecte.

Entre el brogit de gent hi ha un carrer en silenci, amb pedres misterioses... Si ampliem la imatge veurem que el carrer no estava pavimentat, i que les pedres s’utilitzaven com a vorera.

Sabem que antigament les voreres no eren públiques. Cada propietari havia de procurar-se la seva pròpia vorera. Però, d’on provenien aquestes pedres?

Tradicionalment la pedra ha estat un material reutilitzat i reciclat en l’arquitectura i l’urbanisme. Al llarg de la història el reaprofitament de materials d’antigues construccions per a bastir-ne de noves ha estat una constant.

Antigues rodes de molí, llindes setcentistes i, fins i tot... làpides de cementiri! De fet Lloret no en va ser una excepció perquè arreu d’Europa trobem exemples de ciutats que encara conserven aquests tipus de vestigis en els seus carrers.

Segons la memòria oral, a inicis del segle XX les voreres d’alguns carrers de Lloret estaven formades per làpides reaprofitades de l’antic cementiri. No podem afirmar que aquestes pedres provinguin d’allà, però coincideixen amb la data de construcció del nou cementiri modernista.