Llegenda

Segons la mitologia grega, Apol·lo, déu de la llum, va alliberar les terres properes al Parnàs de l'amenaça de la serp Pitó. Molt orgullós pel seu triomf, Apol·lo va riure's d'Eros, déu de l'amor, perquè s'exercitava en l'ús de l'arc, l'arma preferida d'Apol·lo. Després d'una discussió entre els dos deus, Eros va voler castigar l'ofensa que havia rebut i va disparar dues fletxes: la primera, destinada a fer néixer la passió i l'amor, va tocar directament al cor d'Apollo i, la segona, destinada a rebutjar l'amor, va tocar el cor de la bella nimfa Dafne.

A partir de llavors, el déu Apol·lo va quedar bojament enamorat de la bellesa de Dafne i la començà a perseguir per tal de fer-la seva; però, cada cop que s'hi acostava, la bella nimfa arrencava a córrer desesperadament i s'amagava per tal d'esquivar Apol·lo.

Finalment, el déu canvià la seva estratègia i va decidir persuadir-la amb dolces i tendres paraules. A poc a poc es va anar apropant a ella; però, quan ja era ben a prop, Dafne tornà a fugir precipitadament. Apol·lo decidí perseguir-la allà on fos i, quan era apunt d'atrapar-la, ella va pregar a la seva mare, la deessa Gea (Terra), que se l'empasses perquè no podia suportar la presència del déu Apol·lo. Fou així com la deessa Gea va escoltar la súplica de Dafne i se la començà a engolir, just en el precís moment en que Apollo aconseguia atrapar-la. I en el mateix lloc on desapareixia Dafne, hi sortia un magnífic llorer, al qual s'abraçava amb desconsol i tristesa el déu Apol·lo.

A partir d'aquesta llegenda mitològica, el reconegut prosista català Josep Carner va establir una relació lliure entre aquest episodi i la personalitat de Lloret com a poble de llorers.

"Lloret havia estat en el temps antic - i en romanen qui-sap-les demostracions toponímiques i altres - un gran lloredar vora les ones. Apol·lo devia haver-hi festejat. Lloret és, possiblement, la pàtria de Dafne."